PRIMER VA LA HISTÒRIA? O ELS PERSONATGES?
Sol ser una cosa que genera dubtes quan un principi d’història apareix de manera vaporosa a la ment de l’escriptor. De manera que és lògic pensar que cal aprofundir en l’entramat perquè la futura novel·la sigui més palpable. Però res més lluny de la realitat!
Si dubtes, planteja’t el següent:
Primer va la vida i després tu? No, oi?
La vida et passa a tu. No li ocorres tu a la vida. El mateix és extrapolable als llibres. Aquesta màxima per a mi és fonamental. De fet, el que comunament es coneix com a “història”, per a mi és un conjunt de 3 coses:
1. Conflicte
2.Personatges principals
3. Trama o resolució
Conflicte
El conflicte és la base de la novel.la. Conté el tema central del llibre entre mans, el to que tindrà –si serà solemne o distesa, etc. – i el conflicte que han de resoldre els personatges fins a arribar al final. No desenvolupa la història al detall, simplement planteja la situació de partida.
Personatges principals
Una mateixa circumstància es gestiona d’infinites maneres diferents en funció de la persona que l’enfronti. “Jo sóc jo i les meves circumstàncies”, va dir una vegada José Ortega i Gasset. Així que després de plantejar l’esquelet, esbosso els personatges principals i els encomano el desenvolupament de la trama i l’elecció del narrador. Com m’agradaria que fos tal o Pascual? Com resoldria això aquesta persona tenint en compte que té aquests defectes?
Cal animar el personatge a equivocar-se. Un consell és dirigir l’acció mitjançant els defectes, no les virtuts. Un altre és deformar la virtut fins a provocar conseqüències negatives.
Prer exemple, a H&R La luz de Sorolla, la protagonista (que no personatge principal, ja en parlaré) és una noia de trenta anys que a causa de la precarietat del món laboral es veu abocada a treballar per a una agència de detectius de Barcelona. Celia Ordis narra en primera persona la seva experiència amb Alberto Rojo, però és ella dirigeix les indagacions i la resolució del cas. Per tant, ho fa com bonament pot, amb la poca traça de qui es dedica a fer xerrades sobre art al MACBA, i no amb l’elegància de Sherlock Holmes. Aquí és on hi ha la gràcia. Ella i les seves circumstàncies porten la recerca a desenvolupar-se de la manera com ho fa, que és l’originalitat que vaig intentar imprimir a la història.
Sin embargo, en Les bruixes de Macbeth, tot gira al voltant de Cordèlia, una bruixa mil·lenària que ha viscut tant que hi ha moltes coses que no pot recordar. Igual que nosaltres que, a mesura que creixem, oblidem fets o els agrupem sota un record tipus. A més, la Cordèlia és repudiada tant per les bruixes del seu clan com pels mortals. I és extremadament introvertida. Això fa que sigui molt desconfiada i independent i que dubti sovint. Però també és una dona íntegra de sentit moral elevat; aquesta barreja és la que abandera el seu comportament i provoca que prengui decisions unilaterals amb greus afectacions per a tots els implicats en l’enfrontament amb la totpoderosa Adela Macbeth. Novament, ella i les seves circumstàncies guien la novel·la cap al seu (inesperat) desenllaç.
Parafrasejant Ortega i Gasset, són els personatges i les seves circumstàncies els que desenvolupen la història de la novel·la cap al desenllaç adequat.
Resolució
A partir d’aquí, la història sol anar rodada (per a mi). És fàcil construir la sinopsi completa i detallada del que passarà. És a dir, com es resoldrà el conflicte plantejat. I és a partir d’aquí, o fins i tot quan ja s’està a la feina, quan van picant a la porta els secundaris. “Eps, que aquí entro jo!”
Els secundaris acostumen a desembussar la trama. Són els “facilitadors” dels personatges principals. La frontissa. Per mi és molt important que s’integrin de manera natural durant el desenvolupament de la trama.