París, Segona Guerra Mundial
M’agradaria començar aquesta història afirmant que hi ha coses que, tot i tenir sentit, no semblen raonables. Per exemple, no sembla pas raonable imaginar-se a una silueta que fuig a cuita corrents pels carrers de París després d’haver comès el robatori de la torre Eiffel. Ho sé. No és fàcil pensar-hi. Però jo he de dir, després de conèixer la història de la noia que la va robar, que la proesa compta, com a mínim, amb el mateix sentit de l’agulla d’una brúixola que es refà i recupera el nord després de patir una enèrgica sacsejada.
El fet en qüestió que atempta contra la filosofia del sentit comú, per què amagar-ho, va succeir fa molt i molt de temps, quan una noia un pèl trapella va burlar la vigilància del soldats alemanys que ocupaven París i va decidir emportar-se el monument més emblemàtic del país gal.
La nit del robatori era freda. La neu, que encara no s’havia desfet, s’apilava a les voreres en petits munts que començaven a encanudir. No hi havia ningú al carrer, i no se sentia res tret del remor d’unes avionetes en la llunyania i el lladruc de l’habitual gos de mitjanit.
La lladre es va aturar davant la torre Eiffel, la qual brillava sota la riba del cel nu com si fos una espelma gegant encarregada d’encendre les estrelles, i, per última vegada, es va intentar convèncer que era més encertat deixar-ho córrer tot. Aleshores va recordar el que es va convertir en el seu primer delicte oficial a la ciutat: una maleta que va decidir robar a un pobre desgraciat un cop va arribar a París en l’últim tren del vespre. Perquè la lladre va pensar, tan encertadament com fer diana amb un dard, que una noia jove que viatjava tota sola i sense maleta cridaria tan l’atenció com ho farien unes espurnes al vell mig de la foscor, i que si ella fos el revisor de l’estació ho trobaria sospitós i decidiria demanar-li el bitllet, descobriria que no el tenia i llavors l’arrestaria.
Malauradament, a la lladregota el truc de la maleta robada no li va servir de gaire perquè el revisor, que no era pas tan sapastre com ella havia imaginat (o millor dit, com ella havia desitjat) sí que la va enxampar:
─És aquest el seu equipatge? –li va preguntar l’oficial mentre assenyalava la maleta que carregava.
─Sí, senyor –va respondre la lladre tan dubitativament com una cuca de llum fent pampallugues.
─N’està segura? –va insistir l’home.
Ella va arquejar les celles fingint sorpresa i va aixecar el cap superbament per transmetre, per què no, una mica de destorb.
─I és clar, senyor. No deu insinuar pas que no sé identificar el meu propi equipatge, oi?
─No pas. Només trobo difícil d’entendre com és que una noia que viatja sola carrega una maleta tan gran i tan… pesada.
La lladre va empassar saliva i es va mossegar el llavi.
─Deu ser que tinc masses vestits –va contestar impacientment mentre reprenia el camí de sortida.
─Podria saber què ha vingut a fer a París, si no es molèstia? –va dir el revisor, bloquejant-li el pas.
La lladre es va mossegar el llavi.
─Ho sento. Tinc molta pressa. Potser en un altre moment?
─Insisteixo.
La veritat era que no en tenia ni idea. S’havia despertat d’una son molt profunda quan el tren minorava la marxa, estirada al seient del seu compartiment buit i no recordava pas res de la seva vida abans de baixar del vagó. Era com si hagués acabat de néixer, com si algú hagués fet petar els dits i hagués aparegut allà per art de màgia. I per això, es va inventar un pretext:
─Hi he vingut a viure.
─A una zona de guerra? –va afegir l’oficial amb sarcasme–.Em deixa veure el seu bitllet?
I va ser així com la lladre de maletes es va quedar atrapada a l’estació de París, sense poder entrar a la ciutat i sense poder agafar un altre tren, i va ser així, també, com estava a punt de convertir-se en la noia que va robar la torre Eiffel.
De totes maneres, tampoc no era tan estrany que la noia decidís continuar amb el seu ambiciós propòsit; Perquè allà on els seus ulls voltejaven com a papallones, la lladre era capaç d’encetar un delicte. Al cap i a la fi, duia el robatori a la mirada: tenia uns ulls tan brillants com un parell de diamants.
En veure que el seu cor estava tan buit de remordiments com la ciutat, la lladre es va esmunyir a l’interior de la torre. Llavors, quan va aixecar el cap –déu meu, quina meravella!– la lluna irradiava una llum lletosa que es filtrava pels forats de l’esquelet de metall. Era com si estigués mirant a través d’un calidoscopi gegant.
La lladregota va pujar de dos en dos les escales fins a arribar al mirador i, un cop allà, es va posar mans a l’obra: es va enfilar a la barana i va fer passar un peu per sobre. Amb molta cura de no relliscar, fa fer el mateix amb l’altre i, sense mirar cap avall, va iniciar l’ascens a l’antena. A la noia li bategava el cor com si un cavall galopés sobre el seu pit mentre trepava, i les gotetes de suor li regalimaven per la galta, zigzaguejant pel laberint de pigues, cada cop que el vent xocava contra la seva cara.
En arribar a dalt de tot, la lladre es va subjectar fermament amb una corda. Però un cop d’aire va fer que ensopegués i quedés perillosament suspesa del buit durant uns instants. Es va balancejar d’un costat a l’altre com si fos una campana i va xocar unes quantes vegades contra el metall gelat de la torre. També se li va esquinçar el vestit i es va fer una rascada a la cara. Per sort, es va aconseguir refer.
Llavors, quan va haver recobrat l’alè i l’equilibri, la lladre va agafar una de les agulles de ganxo que recollien el seu cabell i va a començar a treure els claus de la torre Eiffel.
***
Entre xiuxiueigs de fusels i uniformes corria el rumor que el coronel Hoffman estava tocat de l’ala. Que s’havia tornat boig, o alguna cosa semblant, de tant de temps que havia passat a l’interior d’aquella estació. Que la obsessió per a dur a terme les seves tasques amb pulcritud i perfecció li havien fet veure fantasmes on no els hi havia. Que el seu entossudiment per convertir-se en un home respectable i admirat havia provocat que perdés el seny.
El cert era que els temps de guerra eren capaços de trastornar la persona més lúcida. I, potser sí que el coronel Hoffman estava una mica afectat, al cap i a la fi. Però ell sabia, millor que ningú, sobre quines espatlles requeia tota la responsabilitat de mantenir l’estació ordenada i en bon funcionament, i tan se li’n donava si els altres soldats deixaven de creure’l. Ell sabia que hi havia una noia que no gaudia del permís per quedar-se a França amagada en algun indret d’aquella estació. Una noia que havia robat una maleta en baixar del tren que l’havia dut a París, i que ell, el coronel Joseph Hoffman, estava determinat a enxampar.
Decidit a fer-ho d’una vegada per totes, un matí l’oficial alemany es va asseure en un dels centenars de bancs de l’estació que hi havia emplaçats entre farola i farola, i es va passar el matí alternant els ulls entre el tràfec i el contingut d’un quadern que sempre duia amb ell. El llegia amb el front arrugat i els ulls parapetats rere unes ulleres de cristalls rodons. Semblava que per llegir hagués de fer un esforç sisifià; com si les lletres estiguessin escrites al revés o quelcom de similar.
Res, però, no semblava cridar-li l’atenció, al Joseph Hoffman. Sols de tant en tant algun pensament esdevenia amb la suficient perspicuïtat com per induir-lo a prendre el llapis que tenia recolzat sobre el paper i gargotejar laboriosament sobre les fulles, com si escribís de pura fúria. Aquell profund embadaliment que li va sobrevenir va provocar que, després de tornar en si mateix, el desconcertés l’espurnejant llum de l’estació. En tornar en sí, el Joseph Hoffman va haver de parpellejar en repetides ocasions amb intensitat, com si volgués agafar amb els ulls l’horitzó que es presentava davant seu. Després, va realitzar la inspecció ocular de rigor:
Com de costum, hi havia fletxes que assenyalaven direccions oposades, pissarres desllustrades amb molts destins i horaris i escales que tremolaven sota les pisades accelerades, que sonaven igual que el repicar de la pluja contra una finestra, “tap, tap, tap”.
Mai no s’hi havia fixat, però el Joseph Hoffman va advertir que hi havia desenes d’individus que portaven el paraigües obert perquè les gotetes acumulades a la cúspide rodessin cap avall pel teixit com si, en comptes d’aigua, els núvols haguessin llençat llavors. També va contar almenys una vintena de rellotges suspesos de la volta envidrada com globus a mig camí del cel i, per primer cop des que havia començat a dirigir aquell lloc, va reparar en que el so de l’arribada del tren portava una reminiscència del mar que creia haver visitat un cop ja feia molts anys.
Com més la mirava, més li semblava que aquella estació de ferrocarrils parisenca s’aixecava com un escenari oposat als que estava acostumat a regentar. De quan coordinava les estacions alemanyes, el coronel Joseph Hoffman guardava arxivada a la seva retina una tonalitat grisenca i somorta, com si permanentment estiguessin refugiades sota l’ombra d’un núvol llarg i gros. Res a veure amb aquella, pensava ell. Tan distinta. Tan lluminosa.
Abans de continuar explicant aquesta història, penso que és just mencionar que el Joseph Hoffman no era un coronel de debò. De fet, ni tan sols pertanyia al cos militar, però se li havia concedit l’honor de coordinar i gestionar una de les estacions de ferrocarrils més immenses de París durant l’ocupació alemanya. La jurisdicció militar alemanya considerava que el fet d’erigir-se com a coronel, coronel en funcions, fals coronel o coronel en transició, proporcionaria el Joseph Hoffman l’autoritat suficient com per governar la zona sense riscs d’alçament. Així, perquè la farsa fos més convincent, se li havia atorgat un uniforme oliva oficial, una visera amb varies insígnies representatives del règim, i una cinta vermella que hauria de dur lligada al braç esquerre, també específica del sistema.
Malgrat els esforços del règim germà, el Joseph Hoffman no estava segur que tot allò pogués ajudar-lo amb les seves tasques. Encara que tampoc l’importava. No feia falta indagar gaire per adonar-se que al coronel, un rostre que semblava arrebossat amb sutge i uns ulls com dos escarabats ja el desacreditaven. De fet, els qui coneixien bé el Joseph Hoffman sabien que aquell no era un assumpte que li robés amb assiduïtat el somni.
Reprenent el fil principal d’aquesta història, el motiu pel qual el Joseph Hoffman pensava que podia existir la possibilitat que es robés el monument més representatiu de París era que, des de feia temps, tenia clar que ja no podia estar segur d’algunes coses: vivia en una època en la que un mateix no sabia amb certesa si algú que havia vist recentment era viu o, encara més, si algú que estava veient en aquell precís moment existia de veritat. I aquesta última impressió era, precisament, la que germinava al seu interior cada cop que es topava amb la lladre de la maleta.
La lladregota vivia a l’interior dels murs d’aquella enfeinada estació i, encara que s’esforçava de valent per passar desapercebuda entre el vaivé de viatgers, el coronel era capaç de reconèixer a la llegua el contrast entre la seva magror distingida i el seu rostre, tan palpablement saludable com evidenciaven les seves galtes rosades.
Malgrat tot, la de la lladre era una cara de traç enganyós: si bé era indiscutible que havia deixat enrere la infància, encara no era atribuïble a la d’una dona. La qual cosa dificultava enormement que el Joseph Hoffman pogués acotar la seva edat i provocava que acabés sucumbint a l’incert pensament que podia tenir entre divuit i trenta anys.
Al coronel Hoffman li agradava inspeccionar des d’aquell lloc el funcionament de l’estació, però no suportava haver de dedicar-se a organitzar el tràfic de tots aquells francesos que convenien en agafar un tren per fugir de la zona ocupada o perseguir residents parasitaris i il·legals com la lladre de la maleta.
Precisament, el “paràsit” tornava al seu amagatall quan al coronel li va semblar que passejava per l’escombrada de la seva mirada. La va anar veient cada cop amb més claredat, nascuda d’una fogonada d’imaginació projectada sobre les llambordes de l’escalinata que pujava amb pressa, atropellant les ombres obliqües de les columnes.
Primer van aparèixer les mànigues d’un jersei negre, després un vestit beix tacat de lunars, a continuació un cabell fosc recollit en una cua i finalment una cara on el nas, els ulls i les celles semblaven elevar-se mentre un somriure, que semblava balancejar-se sobre mitja lluna, generava el mateix efecte que un nen que llepa una gran bola de gelat de xocolata.
La va veure sorgir molt a prop d’ell i aturar-se al mig de la multitud, com si hagués escoltat el seu nom cridat per algun dels altaveus metal·litzats de l’estació. Situada en un parèntesi d’immobilitat, el Joseph Hoffman gairebé podia tocar-la lleugerament amb els tous dels dits si els estirava per sobre de centenars de paraigües. Desesperat, el coronel alternava el xiulet, que bufava amb intensitat fins a deixar-lo ronc, amb els crits de:
─Lladre! Atura’t, lladre!
Però ella, tot i que estava segura que el coronel havia cridat tan fort que de ben segur que havia traspassat les parets d’aquella estació, no li va fer cas i es va escapolir entre la multitud. A ella no li agradava gens ni mica el coronel Hoffman. El que igorava era que l’oficial havia dedicat moltíssims dies a estudiar les seves passes i els seus moviments, i ara sabia perfectament cap on es dirigiria. Era impossible que s’escapés.
Com previst, la lladre de la maleta es trobava a l’andana. S’havia recolzat sobre una farola mentre menjava una poma i esperava una oportunitat per marxar d’aquell indret.
El coronel s’hi va apropar sigil·losament per darrere i va deixar caure la seva mà sobre les espatlles de la lladre. De l’ensurt, li va relliscar la fruita, que va rodolar resseguint el desnivell del paviment.
─Vine amb mi, lladre─va ordenar-li─.Tu i jo tenim assumptes pendents d’arreglar.
A la qual cosa ella li va contestar, amb la més absoluta fredor:
─Deixi’m anar! Tregui’m les seves mans de sobre, maleït alemany estúpid!
Allò va contribuir a que el coronel s’enfadés, agafés firmament el canell ossut de la lladre i estrangulés el seu braç rere la seva esquena per impedir que s’escapés. Ella cridava socors, socors! però ningú no semblava sentir-la.
─Estigues quieta! ─va exclamar mentre forcejaven─.No veus que no et fan cas?
El coronel Hoffman va agafar la barbeta de la noia amb la seva mà lliure i hi va clavar els dits, obligant-la a observar el seu entorn, que romania immutable envers aquella trifulga. Era curiós com els viatgers eren capaços de caminar tranquils, aliens al forcejament que protagonitzaven ella i el coronel.
─Em fa mal! ─va cridar─.Deixi’m anar! Deixi’m anar!
La lladre de la maleta intentava desempallegar-se del Joseph Hoffman, regirant-se amb la rebel·lia d’una cadernera a l’interior d’una gàbia.
─Estigues quieta, siusplau! ─va insistir l’oficial ─.Vull fer-te una proposta!
─No la vull sentir! Deixi’m estar o…
─Estic disposat a deixar-te agafar un tren –va interrompre-la─. Però, a canvi, necessito que facis una cosa per mi.
Els músculs de la lladre es van endurir, en alerta.
─Què vol?
El coronel va refusar respondre immediatament. Va meditar durant un instant les paraules i, finalment, va insinuar:
─Se’t dona bé robar.
La lladre no el va deixar acabar i va aprofitar aquell moment de feblesa del coronel per girar-se i retreure-li la situació.
─Ho faig perquè no tinc més remei, no perquè vulgui! Si vostè no m’hagués tancat a aquesta estació no ho hauria de fer!
El Joseph Hoffman es va sumir en un silenci impermeable mentre la lladre li escrutava les faccions, que resumien la fatiga que l’assolava: el cabell negre atzabeja que s’entreveia sota la visera; els penetrants ulls d’escarabat rere les nítides ulleres rodones; les galtes tustades; la mandíbula torçada.
─Ja ho sé─va admetre finalment ─.Però se’t dona bé. I per això vull que robis per a mi la torre Eiffel.
La noia va pensar. Va deixar que la seva mirada vagués pels voltants i que, en alguna ocasió, es perdés als racons de la seva ment. Si efectivament el coronel li estava demanant que sostragués la torre Eiffel i el Joseph Hoffman estava al servei del Führer, i al Führer li agradava París i, a més, tal i com deien els rumors, el Führer tenia la intenció de convertir Berlín en una ciutat com la de les llums, llavors la resposta era evident:
─No robaré la torre Eiffel perquè vostè la entregui a Hitler! No, senyor, de cap manera!
El coronel Hoffman es va enfurir encara més i li va donar a la lladre una tremenda bufetada, tan tremenda que li va girar la cara cap a l’altre costat. Quina falta de respecte.
Amortallada a l’interior del seu uniforme botonat fins al coll i amb les mans a l’esquena, la figura del coronel Hoffman va sorgir de la boirina de la plataforma, que estava enfosquida pel vapor que brotava de la locomotora. Es va aturar davant de la farola de l’últim cop i va romandre immòbil mentre espiava ansiosament el vaivé de siluetes confuses que passejaven per davant seu. Estava atent a qualsevol característica que l’ajudés a identificar la lladre de la maleta: un somriure, una lluentor de diamant o un tros de tela motejada. Qualsevol cosa.
Li va semblar que l’hivern havia arribat prematurament aquell any, com solia passar a Alemanya. A París, el seu alè també guspirejava en l’aire fred com una tela d’aranya sota la lluna, i la humitat igualment li calava els óssos.
No gaire lluny de l’andana, el xiulet del tren, que advertia de la seva imminent partida, va assenyalar l’hora acordada i va arribar a les oïdes de la lladre per sobre del clamor sorollós que envoltava l’estació. Li recordava que era el moment de posar-se en marxa. En comptes de fer-ho, però, la lladre de la maleta va romandre vigilant des de la balustrada on es trobava, intentant esbrinar la raó per la qual se sentia tan culpable per no haver complert amb el seu encàrrec. Que no estava actuant correctament?
A mesura que transcorrien els minuts, el coronel Hoffman s’impacientava. Els seus passejos inquiets a la plataforma cridaven l’atenció dels vianants i, encara que el fum començava a ésser tan dens que impossibilitava discernir un rostre d’un altre, la cinta vermella que duia cordada al seu avantbraç esquerre impedia que ningú li dediqués una mirada que durés més enllà d’un fugaç pestanyeig.
El Joseph Hoffman va retornar al punt de trobada, però a la farola no hi havia res més que un buit daurat enllumenat per una llum lletosa. Recolzat en ella, el coronel va encendre un cigarret i es va deixar meravellat un cop més per la màgia d’aquella estació de ferrocarrils: la il·luminació era abundant i generava un efecte visual tan extraordinari que les parets semblaven estar revestides d’or.
L’oficial va aixecar la vista y va fer un cop d’ull al seu voltant, però només es va topar amb l’anada i tornada dels passatgers més ressaguers, entre els quals no hi havia ni rastre de la lladre. El Joseph Hoffman va fer les últimes calades i es va desfer de la burilla, que va apagar d’un cop de peu. Aleshores va mirar el gran rellotge i va comprovar que passaven deu minuts de l’hora assenyalada. Així que era veritat, va pensar. La lladre s’havia mantingut fidel a la seva paraula i havia decidit no ajudar-lo.
La fúria va ascendir atropelladament al cos del coronel Hoffman mentre reprenia el seu passeig neguitós i feia gambades al llarg i ample de l’andana. No podia treure’s del cap les paraules de la lladre:
No robaré la torre Eiffel perquè vostè la entregui a Hitler! No, senyor, de cap manera!
Posseït per la còlera que la situació li provocava, el Joseph Hoffman va treure el seu quadern de la butxaca, li va arrencar algunes pàgines i el va llençar amb totes les seves forces a les vies del tren. Poc després, va fer el mateix amb la cinta vermella que li espremia el braç i, sense detenir-se a contemplar el revolt que havia causat al seu voltant, la figura del coronel es va perdre entre la broma de la plataforma.
Li va donar igual que un xiulet en la llunyania insinués que el seu objecte preuat fos esclafat pel sotragueig d’una enorme locomotora de ferro. Per sort, la lladre de la maleta, que fins llavors romangué expectant al mirador bascular, va baixar ràpidament a l’andana, es va obrir pas entre la multitud i d’un salt es va abalançar a les vies. La noia va rescatar el quadern i algunes de les fulles que el coronel li va arrencar, i sense ni tan sols aprofitar l’oportunitat que li brindava el destí per marxar sense l’impediment del coronel Hoffman, va tornar al seu amagatall.
La lladre va arribar just a temps al mirador per veure l’últim tren del vespre recórrer la via i desaparèixer després de voltar a la corba. Quan el fum es va haver dissipat i l’estació es va haver sumit en el silenci, es va asseure al terra gelat i va recolzar el quadern sobre els seus genolls. Es titulava “La noia que va robar la torre Eiffel” i tenia un aspecte horrible: la coberta havia estat esgarrapada i les pàgines que encara restaven subjectes al llom s’obrien a les puntes, com si es tractés d’un acordió.
La lladre el va fullejar de darrera a davant i de davant a darrera. Estava escrit en alemany i la cal·ligrafia que l’omplia, tosca i desigual, pertanyia al coronel Hoffman. Es va fixar en que la pàgina que contenia el títol no era la primera. Una dentada de paper blanc que travessava el llom verticalment insinuava que un altre full l’havia precedit abans d’ésser arrencat. La lladre va lligar caps ràpidament. Es va ficar la mà a la butxaca i va agafar la pilota de paper arrugada que havia recollit de les vies juntament amb el quadern. A continuació, la va desplegar amb infinita cura. Aquest cop, però, la cal·ligrafia havia canviat: ara era fina i estava traçada amb llapis, i es difuminava de la mateixa manera que ho faria una aquarel·la xopa de rosada. Era una carta:
París, 15 de desembre de 1940
Davant nostre, els parisencs que marxen s’apinyen contra la paret. Els gendarmes semblen haver perdut el control però, quan he girat el cap, he vist que, a quatre o cinc posicions més enllà a la filera, hi ha un oficial morè d’ulleres rodones i uniforme verd oliva que ordena que ens mantinguin a tots quiets i disposats un rere l’altre mentre ell revisa que tots tinguem el nostre passatge en regla amb una professionalitat sorprenent, com si estigués acostumat a lidiar amb estacions atestades de gent. És l’únic que no crida, i és d’agrair que no es maneflegi cap soroll més entre el sotragueig de les vies, els xiulets i el murmuri de la gent. Seria massa estressant.
La cua avança ràpid i jo agraeixo que arribi el nostre torn ràpid perquè el bitllet de tren m’apunyala la mà com si fos una traïció, però d’altra banda intento incomodar l’oficial alemany durant el protocol d’inspecció, desitjant amb tot el meu cor que es desesperi i opti per posar alguna pega que així ens impedeixi agafar el tren. No vull marxar!
Malauradament, això no passa. Ens fa avançar i ens apilotem juntament amb l’equipatge a l’andana, on espera la locomotora fumejant. Tenim assignat un tren amb finestres de vidres esquerdats i sense cortines (crec que passarem fred) i amb prou feines compto amb dos minuts per escriure unes últimes línies que em permetin dir adéu a aquesta meravellosa ciutat.
Les trobaré a faltar; a les dos, la meva vida i París. Tots els que hi som aquí ho farem.
M’agradaria endur-me un trosset de París i així envair amb la seva essència aquest nou indret al que ens dirigim, però sé que és impossible. Per això hauria d’emportar-me la torre Eiffel i el marc de la finestra des d’on sempre he pogut contemplar-la, i això no cap a cap maleta ni a cap tren, per molt espaiosos que siguin.
Marxem sabent que ho deixem tot a la mercè de la inapel·lable sentència del temps, havent encaixat amb enteresa la certesa que, si algun dia tornem, res no serà igual. Quan això passi, possiblement el pedal de la bicicleta amb la qual recollia el pa ja no giri, el porticó de la meva finestra hagi estat devorat pel corcó i la posta de sol ja no s’alineï amb les tanques del jardí per destorbar-me mentre llegeixo. Tot i això, em tranquil·litza saber que la torre Eiffel seguirà allà, aïllada, enfrontant-se al cel infinit i alçant-se a la tardor com un sentinella entre la boira del capvespre.
Almenys, això sí que serà per sempre.
Quan la lladre de la maleta va acabar de llegir la carta, es va sentir miserable. Per fi havia entès que la seva missió consistia en allò que tan injustament s’havia negat a realitzar, i que si no coneixia res del succeït abans d’arribar a l’estació no era perquè no ho recordés, sinó perquè, simplement, mai no havia passat.
La noia va maleïr haver jutjat tan durament el coronel Hoffman. Després va agafar la maleta que va robar en arribar a París, va guardar-hi el quadern i va marxar del mirador disposada a consumar el robatori de la torre Eiffel.
La lladre va arribar a l’estació amb els músculs entumits d’arrossegar la pesada maleta pels carrers de París. Respirava agitadament, i el fred, intens, es cristal·litzava amb el seu alè sota la negra nit. Esgotada per l’esforç, la noia es va aturar momentàniament per agafar forces.
─Sabia que et trobaria aquí.
Sabent-se descoberta, la lladre de la maleta es va girar. El coronel Hoffman s’apropava cap a ella, directe i ple d’energia. Continuava vestint el mateix uniforme oliva, però, curiosament, al seu braç ja no hi tenia la cinta vermella amb el símbol del règim.
─Caminem una mica? ─va proposar-li.
Ella no s’hi va negar. Al contrari, el va seguir embadalida quan ell es va començar a allunyar fent llargues gambades i va començar a pujar les escales, guiant-la cap el banc on ell acostumava a seure per escriure mentre vigilava l’estació.
El coronel es va asseure a un extrem i la noia, a l’altre. Es van mirar. El foc i l’aigua no podrien ser més oposats que com ho eren el Joseph Hoffman i la lladre de la maleta. Curiosament, però, en aquell breu moment ambdós varen adquirir en els pensaments de l’altre una certa similitud siamesa.
─Vaig trobar el quadern al mateix lloc que tu. Es movia d’aquí a allà, arrossegat pels cops de peu del tràfec de la gent. Com una pedra de tartera –va confesar el coronel tot d’una, mentre deixava que els seus ulls es perdessin per sobre del cap de la noia, en unpunt inconcret de la memòria imalpable–.Com tu, vaig sentir curiositat i el vaig llegir. I quan ho vaig fer em vaig sentir culpable per tot al que a aquella noia i a la resta de passatgers els hi estava passant i vaig pensar (il·lús de mi!) que podria solucionar-ho d’alguna manera i així reparar part del mal que ha causat el règim –el coronel Hoffman semblava realment avergonyit─.Però m’he adonat que hi ha coses que no poden ser. La noia que va robar la torre Eiffel… Hi ha coses que, senzillament, són impossibles.
─Però no ha acabat la història –va objectar la lladre–. I ho ha de fer. Ha de pensar un final –va demanar, sense atendre les explicacions del Joseph Hoffman, a la vegada que li entregava el quadern fet malbé.
Per primer cop des de feia molt temps, el coronel va somriure. La lladre va notar que el gest li va resultar física i ànimament dolorós. Però no va dir res. Es va quedar callat, com si el seu somriure claudiqués les seves intencions.
─No pot deixar-ho així. Ha d’escriure un final! ─va insistir─. No puc quedar-me atrapada en aquesta estació per sempre més!
─”No robaré la torre Eiffel perquè vostè la entregui a Hitler! No, senyor, de cap manera!” –el coronel va evocar les paraules punyents que la lladre va pronunciar. Després, va afegir─:Aquest és el final.
─Si us plau, coronel Hoffman… em vaig equivocar. Ja sé que mai no hagés estat per a ell. Però ho ha d’entendre: vostè, el seu estatus, l’uniforme… tot apuntava en aquesta direcció. Si us plau, imagini un altre, pensi en un altre final!
─No puc –va dir després d’empassar aire profundament–.No té sentit. Com vaig poder pensar que es podia robar la torre Eiffel? Amiga meva, hi ha coses que ni en la ficció són factibles.
─Si que ho són! Jo l’he robada, miri! –va somicar la lladre mentre obria la maleta que havia robat i li mostrava al coronel les peces de la torre Eiffel–. Ho veu? Tingui! Agafi-la!
El coronel Hoffman no va fer cas a les súpliques de la lladregota i es va posar dret, deixant que la desil·lusió s’aposentés sobre les espatlles de la noia.
─No et preocupis. No et quedaràs tancada en aquesta estació –la va tranquil·litzar el coronel–.Tens el meu permís per agafar un tren. Qualsevol et servirà. Ves-te’n. Ves-te’n lluny. Ho sento molt, res d’això no hauria d’haver passar. Marxa.
─No! Per què? Primer ha d’acceptar la torre! Aquest era el nostre tracte! Jo havia de robar la torre Eiffel a canvi de la llibertat!
VSí, però la que tu m’entregues no es la vertadera torre Eiffel –va corregir el coronel amb infinita paciència–. És una mentida. Igual que tu. Tu també ets una mentida.
─No es mentida! És imaginació! Si us plau, coronel Hoffman. Escrigui’l. Escrigui’l i ho haurà aconseguit. Escrigui’l i haurà fet realitat el somni de totes aquelles persones que mai no van voler marxar de la seva casa. Potser no ho aconsegueixi en vida, però si en la imaginació –va sentenciar la lladre, que tot just va abaixar la vista a la seva falda, on hi començaven a precipitar les llàgrimes que brillaven al seu nas–. Perquè això és el que fan els escriptors, coronel Hoffman: reparen les situacions amb la imaginació i instauren esperança en les persones tantes vegades com calgui.
─Ja ni ha prou! ─es va enfadar el Joseph Hoffman─. Jo no sóc cap escriptor. Ni tan sols sóc coronel. Sóc un simple revisor alemany d’estacions que no hauria d’haver marxat mai del seu país– va dir, i es va afanyar a afegir, en veure que la noia obria la boca per contestar–: No escoltaré res més que vulguis dir-me. Principalment perquè no ets real– i es va endur el dit al cap–. Només ocorres aquí. Al meu cap.
El coronel Hoffman va deixar la lladregota plantada, amb la paraula a la boca i la torre Eiffel a la maleta. Es va allunyar d‘ella fent llargues gambades, però en una ocasió es va aturar i va mirar enrere. Per un moment, la lladre va tenir l’estrany pressentiment que el Joseph Hoffman volia dir-li alguna cosa.
El revisor li va llençar una mirada trèmula i va semblar que estigués a punt de parlar, però llavors, amb una petita sacsejada del seu cap, va reprendre el passeig i va marxar. Tot i això, la lladre va tenir la fugaç impressió d’haver vist, en comptes d’un home cansat, a un nen enxampat en alguna trapelleria.
Finalment, la lladre va somriure àmpliament i la seva veu va sonar alta i forta a les oïdes del coronel Joseph Hoffman:
─I és clar que només ocorro a la seva ment, coronel Hoffman –va admetre–. Però això mai no va significar que no fos real.
Aquesta va ser la història de la noia que va robar la torre Eiffel, o almenys així ha estat explicada, envernissada potser amb la condescendència que la nostàlgia deixa en els records quan es miren des del parapet del temps o potser velada per una boira densa, sorgida de l’acumulació del pols de la memòria precipitada al llarg de les dècades. En qualsevol cas, el que va passar després, no ho sap ningú. Perquè a aquella última trobada entre la lladre de la maleta i el coronel Hoffman no la va succeïr res més que un full en blanc perquè cadascú, amb les seves capacitats, decideixi imaginar què va passar amb ells.
N’hi ha qui pensa que, al final, la noia que va robar la torre Eiffel va pujar a un tren que la va dur enlloc, i que tot el que la va separar del comiat amb el coronel va ser una breu encaixada de mans. Però jo prefereixo pensar que el Joseph Hoffman va optar per escriure un final alternatiu i que va enviar la lladre a entregar la torre Eiffel robada a aquella persona que tant la desitjava. Com pots veure, els seus finals bé haguessin pogut ésser aquests que temptejo o uns altres de ben diferents, perquè enlloc es varen escriure. Potser ni tan sols van arribar a existir. Al cap i a la fi, la noia que va robar la torre Eiffel no va ser res més que una invenció del coronel Hoffman, i no sembla lògic imaginar que ningú fos capaç de mantenir una conversa amb algun ésser fruit de la seva imaginació, oi?
Deu ser que hi ha coses que no tenen sentit i, tot i això, semblen raonables.
